Revista Safareig Poètic núm 7 Revista Safareig_7 | Page 22

SAFAREIG POÈTIC
QUIN SILENCI A L’ESTANÇA
Quin silenci a l’estança…
Et recordo Alfonsina,
enamorada sempre,
topant amb el desastre.
Em pregunto per què
una dona no és lliure
de pensar i estimar
dins un amor sensible.
22
Busco, als teus ulls, la flama fugitiva,
i aquell llampec que ho transtornava tot.
Però la mar, la mar de mort és plena…
la mar ofega el tremolor del cor.
Amic del temps he aturat les hores
als peus del monument que vol alçar-se;
En tu reviu l’origen de l’espècie
malgrat la gran ferida d’un miratge.
I plora el món i l’amor no es resigna
al sobreviure erm i a la mentida.
Mar de marees tu escoltes cada dia
els cors que s’arreceren a la platja.
Només l’esclat del més profund abisme
pot amidar l’abast de la follia
i el foc i el glaç i els elements s’activen
com una pluja persistent de vida.
Un cor que reaccioni
a les eternes veus
que travessen els aires.
I aquell escalf que esperes…
I aquella llum tan trèmula
que ancora les mirades
a una eterna albada.
ES PERD LA VIDA
Es perd la vida
rera l’enigma que ha posat esculls
en les nits insomnes que em turmenten
i anteposen les ombres a la llum.
Rara visió, paraula fonedissa,
entorn poblat de grisos que es confonen
amb un blanc ennegrit, que anul·la les estrelles
impregnant l’espai d’un vapor dens.
M. Dolors Vallverdú