11
Pel que fa al guió, està basat en el cas real d’un nen d’uns 12 anys que fou trobat en el bosc d’Aveyron, en la França de finals del segle XVIII, després d’haver viscut sense cap altre contacte humà durant almenys els 8 anteriors anys de la seva vida. Truffaut se serveix d’aquest fet (que no ha estat l’únic cas semblant de la Història) per plantejar-nos fins quin punt el pes de la cultura (humana) és important en la socialització de l’ésser humà. Una cultura, que òbviament no es una altra que la de "les Llums", de la qual tan orgullosament es presumia en la França de l’època, en l’actual, i, per extensió, en tot el món occidental. Una cultura que té la raó com a dogma, però alhora idealitza, exotitza i essencialitza allò que percep com a estrany i salvatge, presumint que aquest seria un ‘estat natural’, o si més no, molt més proper a allò que es pot entendre per ‘natura’ en oposició a la raó o la ‘cultura’.
En el film, veurem com en aquesta França en ple període de la Il·lustració, el professor que adopta aquest ‘nen salvatge’ (Truffaut) l’instruirà en les ‘bones maneres’ i aconseguirà algunes veritables fites educatives. Tanmateix, acabarà obsessionant-se en la imperiosa necessitat pròpia, de que el noi avanci, encara molt més, en la seva "educació", i acabarà perdent molta de l’empatia inicial i el relatiu afecte que inicialment mostrava vers ell. Per suposat, com tota bona pel·lícula, i com tot bon producte intel·lectual, serà aquí on se’ns plantejaran moltes més preguntes que respostes i que culminaran en l'inquietant pla final
A nivell interpretatiu, cal destacar l'extraordianri treball de l’actor Jean-Pierre Cargol fent d’aquest petit salvatge al qual se li posarà el nom, no casual, de Victor, i que ens emocionarà en molts moments del film, com en el magnífic i anticlimàtic pla final ja mencionat. Però, què ens diu la darrera mirada de l’infant fixa a càmara que se'ns clava en l’ànima?.
La podeu trobar a la Xarxa de Biblioteques Diputació Barcelona www.aladi.diba.cat