De manera que l’adaptació al nou món va haver de ser ben ràpida i en un context certament especial. De sobte, ens confinen a tot el món a casa i ens hem de preparar d’un dia per a l’altre per poder treballar i gestionar a distància. I la veritat és que així ho hem fet, per regla general. Hem sabut adaptar-nos a les circumstàncies i tirar endavant la feina d’una forma ben diferent a com ho havíem fet fins ara. I justament això, pense, és el que en podem extraure de més positiu d’esta experiència. D’esta mala experiència.
En un temps rècord, la immensa majoria del professorat s’ha adaptat a les noves circumstàncies i ha pogut, des de casa, continuar amb la rutina educativa amb els seus alumnes. Amb totes les limitacions que es vulguen. Amb totes les particularitats que coneixem. Però s’ha fet. I això és el més important. Perquè tots han arrimat el muscle de forma solidària per fer pinya: mestres i professors, alumnes i equips directius, pares i mares.
Si a principis d’any ens hagueren dit que anàvem a fer-ho possible, tothom s’haguera esglaiat i la resposta haguera sigut contundentment negativa. Però amb gran esforç, trellat i companyonia, hem pogut fer que l’educació valenciana seguira viva.
I crec, a més a més, que ha sigut un referent estatal, com ho ha sigut en els últims anys. Perquè hem rebutjat des del primer dia entrar al joc mediàtic i polític i s’han posat els interessos de la ciutadania i, en este cas, dels xiquets i xiquetes, per davant de qualsevol altre fet. Per això s’han anat prenent decisions fermes des del primer minut, pensant ben bé què calia fer i com s’anava a fer. Sense cap pas en fals, donant seguretat tant als docents com a les famílies. I això, quan passe tot, encara es posarà més en valor.