MÚSICA ANTIGA
En diem“ música antiga”, però és difícil de trobar dins de l’ univers de la música clàssica, paradoxalment, un racó amb més afany de renovació i adaptació als temps moderns. També d’ afirmació i creació d’ un públic fidel i obert. I ja fa uns quants anys que és així. De la mateixa manera, Barcelona ja fa temps que n’ és una actora important i reconeguda arreu, amb protagonistes amb nom propi i propostes que amb el temps han esdevingut indispensables. Dos bons exemples d’ aquestes darreres són El so original i els set anys que se celebra el festival Llums d’ Antiga, que impulsa i promou L’ Auditori i que, temporada rere temporada, segueix sent un far que ens il · lumina, com dèiem, doblement: cap a la redescoberta dels tresors del passat musical( per eixamplar les mires del cànon i no oblidar-ne cap cantó) i, a la vegada, cap a la necessària benvinguda de projectes que s’ hi encaren des del rigor i l’ excel · lència, però sense prejudicis i amb l’ originalitat com a bandera.
Pel que fa al repertori, també, l’ obertura de mires d’ allò que s’ inclou en la Música Antiga és exemplar i els seus actors fan una feina incansable de recerca( per tal de tornar a primer pla tantes i tantes obres que injustament havien quedat arraconades) i per rebel · larnos amb nous ulls i altres sons que, de tan centrals, les havíem deixat, potser massa, a mercè de la inèrcia interpretativa. També, sense descans, qüestionant-nos l’ aparentment inexpugnable moviment cronològic de la història de l’ art fent dialogar músiques pretèrites amb la creació més actual: de György Kurtág a Caroline Shaw.
En la present temporada d’ Antiga de L’ Auditori podrem escoltar tot un ric i ample ventall de músiques que abasta uns quants centenars d’ anys i transita pels més diversos viaranys estilístics i expressius: des dels cants de Hildegarda de Bingen( la primera gran creadora de la nostra cultura musical), del segle XII, les polifonies de Giovanni Pierluigi da Palestrina, Thomas Tallis o Orlando Gibbons i les àries i cançons de Barbara Strozzi, Henry Purcell o John Dowland, ja en el Renaixement, a les corprenedores Les set últimes paraules de Crist a la creu, de Franz Joseph Haydn, l’ oratori de Ludwig van Beethoven Crist en el Mont de les oliveres( una obra massa poc habitual en les sales de concerts), en el tombant del segle XVIII al XIX, i la Simfonia Escocesa i la cantata sobre text de Goethe La primera nit de Walpurgis, de Felix Mendelssohn, ja en ple Romanticisme. I el Barroc. El Barroc, que en segueix sent l’ espina dorsal i la clau de volta: la música sempre excitant i teatral( ja sigui per a l’ escenari com per a l’ altar) d’ Antonio Vivaldi, les troncals cantates i sonates de Johann Sebastian Bach i també la música de gran intensitat emotiva d’ algun dels seus precedents més destacats i reveladors: Johann Rossenmüller, Johann Heinrich Schmelzer, Heinrich Ignaz von Biber o Johann Pachelbel, al costat de dos dels parents més interessants del gran mestre d’ Eisenach: Johann Cristoph Bach i Johann Michael Bach.
I, tot plegat, amb el saber fer de solistes i formacions de primer nivell i que es caracteritzen per presentar-se sempre amb la màxima dedicació i passió. La llista fa goig: Sara Mingardo, Magdalena Kozená, Jordi Savall, Ana Bonitatibus, Carlos Mena, Lina Tur Bonet, Dani Espasa, Lluís Vilamajó, Albert Recasens, Manfredo Kraemer, Luca Guglielmi... Tots ells, al cap i a la fi, són els vertaders artífexs de mantenir amb vigor i interès creixent aquest exemple de renaixement constant que és el món de la Música Antiga.
Joan Magrané Figuera