SESSIONS
Tot i tenir estils contraposats, com si l’ un fos el revers de l’ altre, han demostrat ser complementaris. Són dos dels pianistes més rellevants de l’ àmbit jazzístic estatal, encara que tots dos arriben a L’ Auditori amb propostes inspirades en el repertori clàssic i les seves carreres han adquirit matisos estètics i compositius que van més enllà del jazz. L’ un amb Schubert; l’ altre amb Falla: l’ excel · lència com a garantia. El menorquí Marco Mezquida i el madrileny Moisés P. Sánchez, el primer en solo, l’ altre a trio, són dues cites ineludibles d’ altíssim nivell.
En aquesta celebració del talent del país que és la temporada de Sessions, és una bona notícia que es reconegui l’ obstinació de Duot. Celebren vint anys d’ un projecte únic d’ improvisació i exploració. Albert Cirera i Ramon Prats han aconseguit fondre les seves dues identitats i donar forma a una criatura única que va més enllà d’ etiquetes i estètiques, que sembla prendre decisions autònomes que transcendeixen la consciència de cadascuna de les parts. És un viatge sensorial pels extrems del so que recompensa amb escreix qui es deixa amarar per les vibracions de Duot.
També hi ha recompensa cada vegada que Raynald Colom puja a un escenari. Parcialment inspirat en l’ obra de Joan Miró, el trompetista ha aconseguit fer, amb Constellations, una declaració musical rodona acompanyat d’ aquest tità del piano flamenc que és Diego Amador. Igual de rodona li ha quedat a Irene Reig Ànima, la declaració musical més sòlida fins ara de la saxofonista, una intensa suite en què desplega un so polit emparada per una rítmica de màximes garanties. Com les que ofereix la meritòria Orquestra Sònica, sota la direcció de la compositora alemanya Fabia Mantwill, en un concert amb la col · laboració del saxofonista Llibert Fortuny i del percussionista Marcelo Woloski.
Són apostes segures de l’ escena jazzística catalana que culminaran amb la Marató de Jazz, que acull promeses en alguns casos ja consolidades. Pocs dubten, per exemple, que el baixista i guitarrista Camil Arcarazo és un animal musical de primer nivell, o de la solidesa d’ una trombonista com Alba Pujals. Ella i la flautista panamenya Anggie Obin— amb el suport de figures com Bill McHenry, Masa Kamaguchi i Toni Vaquer, i amb l’ impuls d’ una altra jove promesa, Estefanía Chamorro— confirmen que el jazz instrumental fa temps que també és cosa de dones. Així com també és d’ un saxofonista discret i treballador com el malagueny Edu Cabello, a qui l’ Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya ha reconegut amb el premi Jove Talent.
Carlos Pérez Cruz