MOVIMENT CONTINU
És evident : tota música , quan sona , és música viva , música d ’ ara .
Ja sigui escrita fa un o dos-cents anys . En música i en art , la cronologia , el pas del temps unidireccional i inexorable , no té gaire sentit : cada obra artística , cada experiència cultural , ens apel·la fent-nos-en , per força , contemporanis . Com diu el filòsof Giorgio Agamben a Què vol dir ser contemporani ? ( Arcàdia , 2008 ): « ser contemporanis és , en primer lloc , una qüestió de coratge , perquè vol dir ser capaços no només de tenir l ’ esguard fit en la foscor de l ’ època , sinó també de percebre en aquella obscuritat una llum que , tot i venir cap a nosaltres , se n ’ allunya infinitament . És a dir : ser puntuals a una cita a la qual només es pot fer tard ».
Però tot i fer sempre tard , el més important és arribar a lloc i no deixar passar cap oportunitat d ’ enriquir-nos cap endins ( que és la primera direcció cap a la qual apunta tota creació artística ) per reforçar-nos per fora ( que n ’ és la conseqüència directa ). En el nostre cas : per enriquir i reforçar la vida cultural catalana . Tan important és allò que apunta al futur com allò que ens il·lumina el passat . Mantenir una bona tensió entre aquests dos pols serà la garantia d ’ un present digne .
Si tenim un període al qual podem retornar amb la seguretat de trobar-hi bona música és el que va de l ’ Edat Mitjana al segle XVII : les obres de l ’ encara massa poc conegut Bernat Icard o de Joan Pau Pujol i Joan Cererols , que ens enllacen , per via de la cort castellana i Tomás Luis de Victoria , amb els grans mestres de la polifonia italiana i francoflamenca .
Més endavant , Felip Pedrell ( 1841-1922 ) serà un símbol d ’ aquest mirar endavant i endarrere : com a compositor , va viure envoltat i determinat per les recerques i edicions de músiques passades i , al mateix temps , pel contacte pedagògic amb els seus alumnes , futurs protagonistes del fet musical del país . Amb ell , també hi tingué contacte Joan Lamote de Grignon , que , a més de crear la seva pròpia música , eixamplà el repertori de banda amb múltiples transcripcions de música simfònica . El darrer deixeble de Pedrell fou Robert Gerhard , el qual , empeltat de tot el saber popular , va saber projectar la seva música fins a territoris mai explorats .
Com “ pedrells ” d ’ avui : Manuel Oltra , un dels lligams entre aquests noms que abans anomenàvem i els nostres dies ; Agustí Charles , viver personificat , o Ramon Humet han estat i són creadors personalíssims i alhora claus de volta en la formació de noves generacions de compositors : de Josep Sanz i Raquel García-Tomás a Octavi Rumbau i Núria Giménez-Comas .
També és evident , una partitura és lletra morta si no la fem sonar . Per això , tant com mantenir el tremp de la invenció de nous sons , ens cal retornar incansablement al treball fet anteriorment , moure ’ l i remoure ’ l . Com la mar : les onades que se succeeixen imparables i , al mateix temps , la immensitat a explorar . Això és de l ’ Excelsior de Maragall :
« Sempre amb les veles suspeses del cel al mar transparent ; sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament .»
Joan Magrané
10