Amor i odi , dualitat de les dualitats , contrari dels contraris , contrast dels contrastos . Dues cares que semblen ser el retrat complet , resum inexorable , destí escrit , de l ’ experiència vital humana . Dos estats extrems de l ’ esperit , l ’ alfa i l ’ omega , paradís i abisme , que xoquen , que basculen i es confonen , enganyosos i laberíntics , en tensió constant . I evocant la tensió , el joc de la tensió , ja som al cap del carrer de l ’ art , de la música .
I no tan sols si parlem només de tècnica , de llenguatge – que també troba les seves bases més profundes , si baixem , baixem , reduint , reduint cap als seus fonaments més elementals , en la tensió i la distensió harmònica , melòdica , rítmica , estructural ...–, sinó també en el que es vol dir , en el que es vol expressar i transmetre amb aquestes eines . Sí , el que es vol dir , expressar i transmetre . Unes intencions que són encara més pertinents , indispensables fins i tot , si del que parlem és de la dita música antiga . Una música , una manera de fer música , que té com a centre l ’ intent de donar sentit a les notes a través de la retòrica , l ’ analogia i la metàfora , en la traducció dels afectes de l ’ ànima , de les seves pulsions i convulsions en sons : lament i joia , tendresa i fúria ... l ’ amor i l ’ odi , en resum . O l ’ amor i la guerra , reflex l ’ una de l ’ altre , com ens apunten amb clarividència certs madrigals de Claudio Monteverdi . dins la temporada de Música Antiga i del Festival Llums d ’ Antiga : des dels polifonistes castellans ( Victoria , Lobo ...), aturant gran part de la mirada en l ’ obra corprenedora i fascinant de Gesualdo , passant pels mestres de la cantata francesa ( Montéclair , Clérambault ...) i germànica ( de les bellíssimes set peces que conformen el cicle Membra Jesu Nostri de Buxtehude a dos exemples del monumental catàleg bachià ), els duets de cambra de l ’ influent i polièdric Steffani , l ’ alt voltatge del mestratge dramàtic de Händel , els planys i les follies instrumentals de la gran tradició europea de la improvisació i la fantasia ( Ortiz , Dowland , Froberger , Marais ...) fins arribar a dues de les obres litúrgiques més importants de Mozart ( és a dir , de tots els temps ), com són el seu cèlebre Rèquiem , la seva darrera i lluminosa simfonia " Júpiter ", i les simfonies n . 6 i n . 7 de Beethoven .
I no només això . També s ’ hi podrà escoltar , entremig , la música de compositors dels nostres dies que han fet de la seva mirada a aquest repertori i del diàleg amb les seves formes i expressions ( mirada i diàleg , una forma d ’ amor ) el seu pal de paller : Vivancos , Finnissy i jo mateix .
Joan Magrané Compositor
Explicar i explicar-nos amb la música , amb el seu sentit i la seva utilitat , també . Perquè no podem perdre de vista que l ’ abstracció , l ’ art per l ’ art , el passar l ’ estona i tot plegat són conceptes i idees modernes que en aquelles èpoques pretèrites mai no havien intuït ni imaginat ni necessitat .
Aquesta temporada de L ’ Auditori de Barcelona està marcada per aquest doble signe , per aquest Janus sentimental i temperamental que conformen l ’ amor i l ’ odi . I , és clar , també tot allò que s ’ agrupa
118