Theodor Adorno es lamentava , acceptant la màxima de Benjamin , de la pèrdua de l ’ aura del moment present en la música enregistrada , del sacrifici i la contradicció d ’ eliminar la dimensió social de la sala de concerts , i de la impossibilitat de reproduir l ’ extensió dinàmica de la música simfònica en una habitació privada . Difícilment podem rebatre res d ’ això si considerem un registre sonor com una mera còpia de l ’ experiència en viu . Però si els discos fossin còpies imperfectes de concerts , per què un pianista com Glenn Gould abandonaria les sales de concert per centrarse exclusivament a enregistrar les seves interpretacions ? I si l ’ èmfasi de la interpretació en directe desapareix en la música enregistrada , per què recloure ’ s amb un parell de micròfons per immortalitzar una visió concreta d ’ una partitura ?
Gould va capturar algunes de les versions més arriscades i personals del gran repertori de teclat , i ho va fer en sessió d ’ estudi justament per protegir-les de la inestabilitat del moment únic que és el concert en directe : la influència del públic , l ’ acústica de la sala , la qualitat del piano , la humitat de l ’ ambient ... tot s ’ interposava en la seva obsessió , en la seva necessitat de plasmar mil·limètricament una idea musical . Contra l ’ argument sociològic de la reproductibilitat tècnica de l ’ obra d ’ art , Glenn Gould ens va ensenyar que un registre sonor no cal que sigui una còpia de res .
La música enregistrada , emancipada gràcies a la tècnica del muntatge musical , es mostrava a meitat del segle XX com un art en si mateix , amb un codi d ’ escolta i un llenguatge referencial que no apuntaven a l ’ experiència en una sala de concerts sinó a la percepció d ’ una idea sonora , al perfil conceptual , emocional i psicoacústic d ’ una versió concreta d ’ una composició . Acceptada la profanació , assumit el joc de modelar una escultura sonora amb fragments de cinta analògica , la música enregistrada se ’ ns presentava , ja aleshores , com un dels principals aliats per a la creació i la consolidació del patrimoni musical .
Des de principis del segle XXI hem assistit a una transformació radical de la indústria de l ’ enregistrament . Podem dir que el disc físic és ja un objecte arqueològic en el context de la música enregistrada : el record d ’ un ritual d ’ escolta , d ’ un procés específic d ’ experiència musical , una escolta en solitud , concentrada , desposseïda del pes de la realitat i que , per moments , pot fregar la percepció exacta d ’ una idea musical .
L ’ Auditori crea un segell discogràfic propi , una plata- forma digital integral al servei de la documentació i la difusió de la nostra història musical , així com una eina de creació per als nostres compositors . Incorporant noves tecnologies d ’ enregistrament i nous formats de distribució , el segell de L ’ Auditori reivindica el potencial del registre sonor per a un ritual d ’ escolta essencial , i es presenta com un altaveu de la tradició i de la modernitat musicals en l ’ entorn digital . Un espai virtual d ’ escolta del nostre patrimoni sonor .
Santi Barguñó Programador artístic de L ’ Auditori
161