i piano amb modificacions menors que Simrock va publicar tal com es coneixen avui dia . Dvorák va assignar els títols de « Cavatina , « Capriccio », « Romance » i « Elégie ( Ballade )» als quatre moviments originals , que es van estrenar el 30 de març de 1887 amb el mateix compositor al piano . La versió inicial del trio que va reservar per a la interpretació domèstica es va publicar pòstumament el 1945 sota el títol de Miniatures op . 75 A .
A Dervish , Errollyn Wallen tracta de crear l ’ atmosfera d ’ adoració i intens estat de trànsit de la qual procedeix aquesta dansa sufí . Amb la fascinació que pot provocar el misteri , des de l ’ abducció fins a la devoció immòbil , en la qual , contràriament al mite popular , no existeix el desenfrenament hedonista , ens condueix a « Cristal », de César Camargo Mariano , que ens recorda que no acaba mai aquest diàleg , aquesta conversa a manera de tribut a la riquesa de la gent i les cultures en el marc d ’ aquest tauler de la diversitat que habita entre la tradició i la modernitat .
La força , la feblesa , la pena , l ’ alegria , el buit i la plenitud , entre tants altres estats d ’ ànim tan humans , tenen el seu lloc en aquest intens cant d ’ amor i d ’ existència en tota la seva esplendor i compliment que és « Gracias a la vida » de la xilena Violeta Parra , qui , precisament , es va llevar la seva poc després d ’ escriure la cançó . El bandoneonista Astor Piazzolla , alumne de Nadia Boulanger a París i d ’ Alberto Ginastera a Buenos Aires , juntament amb Aníbal Troilo va crear un llenguatge únic per al tango i va copsar de manera natural l ’ essència de la música popular i la seva subseqüent reestructuració mentre explorava les formes i els gèneres de les tradicions musicals més sofisticades . Era l ’ època de Miles Davis , Ornette Coleman i Charles Mingus , en la qual va construir el seu propi univers musical obert a la improvisació , com a « Libertango », amb el qual insisteix en la ruptura del format i de la concepció del tango tradicional , que tantes animadversions li va causar durant tota la seva trajectòria ( els seus detractors s ’ hi referien com a « l ’ assassí del tango »). El poeta uruguaià Horacio Ferrer — autor de la lletra de la considerada referència en l ’ evolució del tango-cançó , « Balada para un loco », guardonada amb el segon premi al primer Latin American Festival Song and Dance el 1969 , del qual ningú no recorda el guanyador — també va escriure un text per ser recitat sobre aquest tango apel · lant a aquesta anhelada llibertat « hasta el dolor y hasta la soledad ». « Soledad » és el títol homònim de la pàgina que , entre el dolor i el consol , precedeix el « El gran tango », originalment escrit per a violoncel i piano i dedicat a Mstislav Rostropóvitx , qui no la va tocar fins al 1990 , vuit anys després de la seva composició . En l ’ assaig , i al costat del dedicatari i del compositor , hi era