Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Notes:
detallada dels “nous populismes” de dreta renunciant a una
definició aplicable a qualsevol partit o moviment populista.
1
Parlem de “nous populismes” per referir-nos als
moviments populistes de dreta que guanyen posicions a
l’escenari mundial, per diferenciar-los dels populismes més
moderats d’esquerra (Podemos, Moviment Cinc Estrelles,
Syriza) i dels vells populismes radicals llatinoamericans.
Aquests darrers apel·laven al “poble” com a subjecte po-
lític, l’identificaven clarament amb les “classes oprimides”
(obrers, camperols, joves, dones) i pretenien dur a terme un
programa revolucionari socialista i antiimperialista. Les oli-
garquies nacionals, les companyies multinacionals, l’FMI i,
sobretot, els Estats Units eren denunciats com a responsa-
bles dels patiments del poble. Castro, Ortega, Chávez han
estat exemples d’aquest populisme d’esquerres llatinoa-
mericà.
4
Cf. “¿Por qué Trump y la Casa Blanca dicen cosas
falsas?”, Redacció, Hufftington Post, 8-2-2017?”.
5
Resulta especialment alliçonador el cas de Polò-
nia: “Existe una discrepancia sorprendente entre la valora-
ción de las condiciones de vida personales por parte de
la ciudadanía polaca y sus opiniones sobre la política y las
condiciones económicas en general. Los polacos conside-
ran que estas últimas son malas año tras año desde 1989
(con escasas excepciones), pero creen que sus condiciones
de vida personales han mejorado. Ley y Justicia ha capi-
talizado esta discordancia en su carrera de fondo hacia el
poder. Construyó la narrativa de «Polonia en ruinas» (en con-
traste con los eslóganes electorales de la Plataforma Cívica:
«Isla verde» y «Polonia en construcción»), centrándose en
las percepciones negativas subjetivas de la vida pública y en
las expectativas insatisfechas de algunos grupos. Al mismo
tiempo, esta narrativa omitió hechos como la mejora de los
indicadores socioeconómicos y propuso explicaciones alter-
nativas de la realidad, a la manera de la posverdad. El caso
polaco ilustra cómo el aumento de la prosperidad por sí solo
no es necesariamente el antídoto para la retórica autoritaria
populista. Fueron precisamente un liderazgo político inteli-
gente y una retórica bien afinada lo que parece haber sido
decisivo en la victoria del partido Ley y Justicia” (Owczarek,
4/ 2017, págs. 39-43).
2
La política espanyola exhibeix totes les variants
esmentades. Vox seria el partit “populista” per excel·lència,
equivalent als seus homòlegs estrangers. Els partits d’es-
querra, PSOE o Unidas Podemos, han usat l’anti-populisme
com a poderosa arma electoral, provocant una gran mo-
bilització dels seus votants a les eleccions de 2019. PP i
Ciudadanos han fet seva l’agenda populista i fins i tot han
incorporat algunes de les seves propostes als programes
dels governs de coalició que han pactat amb Vox, a Anda-
lusia, Madrid o Múrcia. Ciudadanos també esgrimeix idees
populistes en el seu argumentari nacionalista radical espa-
nyol: Espanya com a nació viu assetjada pels nacionalismes
perifèrics (Catalunya i el País Basc) i s’ha d’alliberar del mal
govern dels partits de la “vella política”. Unidas Podemos
basava fins fa poc el seu discurs d’esquerra radical en l’opo-
sició populista “els de dalt” vs. “els de baix”. I, en fi, el mo-
viment independentista català en alguns dels seus corrents
també reprodueix alguns dels tòpics del nacionalista popu-
lista.
6
Per aprofundir en els diferents mecanismes del
sistema de la postveritat resulta molt recomanable la lectura
de Joan Garcia del Muro, Good bye, veritat, Lleida: Pagés
Ed., 2018.
7
Com a exemple, la catedràtica de la UNAM Ana
Teresa Gutiérrez del Cid assegura que “Trump está tratan-
do de desarrollar un movimiento fascista estadounidense”,
Vg. (Gutiérrez del Cid, 2-2019). Darrerament, la congressista
musulmana Omar l’ha titllat de “feixista” com a resposta a
les recriminacions del president, que li deia que tornés “al
seu país”.
3
Al magnífic llibre de F. Sáez, Populisme. El llen-
guatge de l’adulació de les masses s’opta per una defini-
ció extensa de populisme que s’aplica als populismes vells i
nous, de dreta i esquerra: “Entendrem el populisme com un
llenguatge pseudo programàtic i pseudoideològic centrat en
un subjecte concret anomenat “poble”, que es contraposa
a unes elits igualment indefinides. En la modulació d’aquest
antagonisme, el referent de la racionalitat política sol quedar
en un segon pla, i és substituït sovint per consideracions de
caràcter emocional en el context de la cultura de masses”
(Saez, 2018, pág. 29).
8
Per a calibrar el caràcter feixista o no dels nous
populismes és útil prendre com a referència el conegut escrit
d’Umberto Eco, Il fascismo eterno (Milà: La nave di Teseo
Editiore, 2018), on enumera les que considera 16 caracterís-
tiques més rellevant del difús ideari feixista advertint alhora,
amb una certa exageració (potser com a estratègia preven-
tiva), que “n’hi ha prou amb què una d’elles estigui present
per fer coagular una nebulosa feixista”.
A la revista CIDOB Report, nº 1, dedicada als populisme,
s’opera també amb una definició minimalista de populisme
que Diego Muro pren de Cas Mudde a Populist Radical Right
Parties in Europe, Cambridge University Press, 2007, p. 23:
“El populismo es una ideología delgada que considera que
la sociedad se divide, en última instancia, en dos grupos ho-
mogéneos y antagónicos, ‘la gente pura’ y ‘la élite corrupta’;
y que argumenta que la política debería ser una expresión
de la volonté générale (voluntad general) de la gente» (Muro,
2017 ).
9
Com que molts individus se senten “buits”... com-
pren qualsevol cosa que “els vingui de gust”, s’omplen el
pap de productes de consum associats a “desitjos”, “il·lu-
sions” i “experiències” fins que, un cop els han assaborit i
engolit, els expulsen i en cerquen de nous. “La desdicha
de los consumidores deriva del exceso, no de la escasez
de opciones” (Bauman, Z. (2000) Modernidad líquida, Pos
Al nostre article, ens decantem per una caracterització més
42