9) ÀSTOR PIAZZOLLA (Mar del Plata, 1921 - Buenos Aires, 1992)
Bandeonista i compositor argentí. Segons molts especialistes, va ser el més important
músic de tango de la segona meitat del segle XX. «El gran Ástor» va estudiar harmonia i
música clàssica i contemporània. En la seva joventut va tocar i va realitzar arranjaments
orquestrals per al bandoneonista, compositor i director Aníbal Troilo. Quan va començar
a fer innovacions en el tango (pel que fa a ritme, timbres i harmonia) va ser molt criticat
pels tangueros de la «Guàrdia Vella» (ortodoxos quant a ritme, melodia i orquestració).
En els anys posteriors seria reivindicat per intel·lectuals i músics de rock.
Quan en els anys 1950 i 1960 els tangueros ortodoxes -que el consideraven l'assassí del
tango- van decretar: «això no és tango», Piazzolla va respondre amb una nova definició:
«és música contemporània de Buenos Aires». Per als seus seguidors i els que gaudien
de la seva música, aquesta certament representava millor el ritme crispat, encara que
també melancòlic, de la capital argentina convertida en metròpoli. El caràcter personal de
Piazzolla, irreverent, apassionat i fins intolerant, sens dubte contenia aquests dos
vessants dels seus tangos, moltes vegades enllaçats en una mateixa peça.
Va compondre més de 700 obres, algunes per al teatre, el cine i per a ser enregistrades.
És famosa la seva cantata María de Buenos Aires.
MILONGA DE LA ANUNCIACION (MARÍA DE BUENOS AIRES)
Lletra d’Horacio Ferrer i música d’Astor Piazzola
Es va estrenar al maig del 68 sense massa èxit. Al 1987 Piazzolla i Ferrer la van refer
com a òpera-tango. Piazzolla en deia que era “una operita en dos partes”. Hi trobem
música, poesia, cant i ball per a traslladar-nos al món del cabaret i els barris baixos, on
diuen que va néixer el tango.
María de Buenos Aires relata la mort anunciada i la resurrecció d’una dona abocada a la
prostitució. És una òpera única on el so dels instruments i les veus s’enreden entre les
cames dels ballarins de tango.
MILONGA DE LA ANUNCIACION (lletra original)
Tres marionetas
-chuecas y locasque una violeta en la boca me hincaron ayer,
con un cuchillo en los dientes, por el revés
de mis caderas tordillas, zurciendo van
un gran remiendo en flor
de hinojo y de sisal
Ay!...
Dale María!
Si nueve llantos
son todo el pardo misterio que habia que ver,
que loco intento de espiga que vas a hacer!,
que dura rama celeste te va a crujir!
Dale que esta al venir!
Dale que duele bien!
Ay!
Flaco y en banda -tan cadenero!me anda un Jesús chapalenado, de cuarta, en la voz,
un canyenguito sobón
con un compás
de punto cruz;
y un dulce barro torcaz
de Cruz del Sur
que hoy me ha puesto a temblar.
(Una estrofa igual a la segunda integramente
tarareada)
Y un angelito de terracota,
tuerto del grito en la rota viudez de un pretil,
mascando un salmo en sanata, con un jazmín
me ató un solcito de leche sobre el sutién,
qué dos espasmos de luz
tengo atrás de la piel!
39
Tengo atorada
tanta ternura
que de una sola ternura a Dios puedo parir!
Y se es que nadie ya quiere de mí nacer,
en el rebozo robado de algun Chaplin,
entre mis brazos daré
de mamar a un botín!