OBC: Metamorfosis - Page 4

COMENTARI per Jordi Alomar

La música de François Couperin ha estat , sovint , un punt de partida per a múltiples relectures . Des de Richard Strauss o Maurice Ravel fins a Isabel Mundry o Alberto Posadas , la fascinació per l ’ univers enigmàtic i exuberant del mestre del
Barroc francès ha resultat en una germinació d ’ obres que transcendeixen la voluntat d ’ homenatge o transcripció , i que esdevenen una constel · lació per elles mateixes .
Els Three studies from Couperin , del compositor anglès Thomas Adès , formen part d ’ aquesta constel · lació . Partint de peces extretes dels monumentals llibres de Pièces de clavecin de François Couperin , el compositor elabora un tríptic en què el treball compositiu se centra en l ’ elaboració d ’ una orquestració subtil , configurada a partir de combinacions instrumentals sorprenents i alternades amb agilitat . Podríem dir que la música de Couperin és , fins a cert punt , minimalista , farcida de repeticions i de canvis subtils : aquest fet és el motor que engega i catapulta una interpretació a través del joc amb la sonoritat i els timbres , amb l ’ addició o supressió d ’ ombres o refraccions sonores . La música d ’ Adès beu de l ’ heterodòxia , i la seva escriptura consisteix en un seguit de recorreguts que juguen amb la ubiqüitat de l ’ escolta i de la perspectiva . En aquesta visita a Couperin , les possibilitats de registració del clavicèmbal de l ’ obra original són elaborades com una fantasia , i les projecta a tot el conjunt orquestral .
Si l ’ empenta , el vigor i l ’ esclat jovial són característics dels poemes simfònics més reconeguts de Richard Strauss – com Don Juan , Les aventures d ’ en Till Eulenspiegel o Una vida d ’ heroi –, al final de la seva vida l ’ autor experimenta un canvi profund cap a una música de contenció extrema i d ’ empremta profundament personal . Una de les obres més sorprenents d ’ aquesta última etapa és Metamorphosen : escrita durant els últims mesos de la Segona Guerra Mundial , és , en paraules de l ’ autor , una elegia “ al final del període més terrible de la història de la humanitat ”. La devastació d ’ Alemanya i el bombardeig dels teatres d ’ òpera de Viena , Dresden i Munic – amb els quals l ’ autor havia tingut una relació prolífica al llarg de la seva vida – van marcar el final d ’ una època i el començament d ’ una de nova en què seria impossible reconstituir tot allò que havia propiciat l ’ univers cultural i musical en el qual Strauss s ’ havia format .
Metamorphosen prescindeix dels grans recursos orquestrals que habitualment havia fet servir el compositor i empra un conjunt de vint-i-tres instruments de corda , com si es tractés d ’ un grup de cambra . Sense adherir-se a cap línia argumental programàtica , l ’ obra es desplega amplificant un seguit de gestos melòdics que , com a càpsules de contingut retòric , contenen la forma que la tradició occidental ha donat a la melangia ,