Nit de boira
13
s’apagava tènuement, molt tènuement, com ell, com la seva
vida al costat de la Mònica amb qui ha compartit més de mitja
vida que, com aquell dia de tardor, també es va apagar.
És dimecres al vespre i hi ha boira. La senyoreta Mònica
segueix rememorant aquells moments tan dolorosos; moments
que van començar amb l’accident i que semblaven perpetu-
ar-se. Es van anar encadenant els uns amb els altres, fent com
un teixit d’incidents que s’anaven succeint, ara esperançadors,
ara plens de desànim, però sempre amb la confiança de des-
pertar d’aquell malson. Era com un compàs d’espera curull
d’expectació. De tant en tant es produïa una treva, semblava
que les coses començaven a anar bé, fins que l’oscil·lació i el ba-
lanceig van finalitzar bruscament i la Mònica es va quedar sola.
Hi ha boira a la ciutat. Les poques persones que s’hi mouen
es veuen desdibuixades, darrere els vidres entelats de la sale-
ta confortable i ara silenciosa, plena de records de tota una
vida, ja bastant prolongada, de la senyoreta Mònica. Són se-
tanta-cinc anys d’una existència sense grans sorpreses, sense es-
deveniments cridaners, amb alguns alts i baixos, com els d’una
vida qualsevol, però amb un balanç força positiu. Ara, amb
una edat avançada i plena de records, gaudeix recordant els
moments destacats, els moments clau que l’han colpit i han
deixat conseqüències, seqüeles d’una manera o una altra en la
continuïtat de la seva existència.