12
Montserrat Anguera
hora que amenaçaven el sol i que han acabat foragitant-lo, han
deixat pas a una boira que cobreix els carrers i que impedeix
a la Mònica distingir les voreres, brillants per la pluja que ha
precedit la boira.
En aquest carrer, situat molt a prop del passeig de Maragall,
és on ha viscut des que es va casar. Hi ha força moviment, en
aquest carrer ample prop d’on viu, on hi transiten diversos au-
tobusos i molts taxis, que disminueixen la velocitat quan pas-
sen lentament davant les parades d’autobús, amb la intenció
d’atrapar algun client; a més dels cotxes particulars que cons-
tantment circulen amunt i avall de l’avinguda, el soroll que fa
tot això, el xivarri de la quitxalla i alguna cosa més, li arriba a
ella des del seu discret racó. Però ara no, ara hi ha boira, és tard
i gairebé no hi ha ningú que hi circuli.
La senyoreta Mònica continua vivint en aquesta casa des
que es va casar; el seu marit, en Blai, va morir després que un
vehicle amb massa presses i poca vigilància en la conducció
l’atropellés, gairebé davant de casa. Però no, no va morir a l’ac-
te, va quedar molt malferit i va romandre força temps enllitat,
després d’una permanència de tot un mes a l’hospital. La seva
muller en va tenir cura, una cura plena d’afecte i d’atenció
continuada, sense cansar-se ni adormir-se després de nits sen-
ceres sense descansar. En Blai, que se l’estimava molt, patia
per ella, sabia que la delicadesa de la seva dona l’impediria, no
tan sols de queixar-se, sinó que evitaria que ell detectés el seu
cansament, la seva preocupació en veure que el temps passava i
ell no millorava, malgrat el fidel seguiment que ella feia de les
indicacions del metge.
En Blai va morir un capvespre de tardor, quan els arbres
es despullaven de les seves fulles entre grogues i una mica ro-
genques; quan els dies començaven a escurçar-se després de
l’esplendor d’un estiu brillant, llarg i vaporós; quan la claror