NOCTURN
E L SOL APAREIX de manera intermitent darrere els núvols i una
franja de llum evoluciona intentant de cobrir la foscor amena-
çadora. Finalment els núvols, vencedors absoluts, han foragitat
qualsevol mostra de claror. El gris capvespre s’ha convertit en
negre nit i la foscor s’ha ensenyorit dels carrers de la ciutat.
És dimecres al vespre i les telenotícies gairebé han acabat. La
senyoreta Mònica tanca el televisor, s’aixeca de la butaca i va a
la finestra a donar un cop d’ull a l’exterior. El seu és un carrer
perpendicular a un altre que és força ample, normalment molt
concorregut, però ara el trànsit ha minvat i no és perquè l’ho-
ra sigui molt tardana, encara no són les deu del vespre, però
gairebé tothom és a casa amb desig de reposar del treball de la
jornada i de compartir les novetats, poques o moltes del dia,
amb la família.
Aquest carrer ample, perpendicular al seu, el veu la Mòni-
ca, si bé una mica esbiaixat; el veu perfectament des del balcó
del menjador o des de la finestra de la saleta. És el passeig de
Maragall.
Però ara hi ha boira, una boira espessa, inusual, que li fa
somriure pensant que, així i tot, no ho és tant com el famós
puré de pèsols amb què els britànics van batejar la de Londres.
No, no és tan espessa. Però és boira. Aquells núvols de primera