Hi havia una vegada una xiqueta que solia cantar amb la seua germana, mentre netejaven les tombes del cementiri. Es deia Violeta.
Violeta no tenia molts vestits. La seua família era pobra, i la seua mare, l’arreglava com podia amb retalls de tela cosits. A la Violeta li era ben igual. De fet, aquella roba li agradava tant que , fins i tot quan va ser més gran i va tenir prou diners per comprar-se’n de nova, va continuar cosint-se-la ella mateixa.
Un dia que la seua germana i ella passaven a la vora d’una granja, va escoltar un grup de camperols que cantaven una cançó. “Què bonica! Va exclamar. I va tornar cap a casa, va agafar la guitarra del seu pare i va començar a tocar. Els dits li ballaven sobre les cordes, i la música que sonava era meravellosa.
Quan va ser més gran, la Violeta va començar a viatjar per tot Xile. Amb una gravadora en una mà i una llibreta a l’altra, va viatjar pels llocs més recòndits del país, compilant cançons i records de tota la gent que trobava.
Moltes de les cançons que va aprendre havien passat de generació en generació, però fins al moment ningú no les havia escrit en cap lloc.
La música de la Violeta estava, és clar, molt lligada a la cultura popular que havia aprés durant aquell viatge. Va convertir-se en una heroïna nacional que cantava sobre les llegendes, la història, l’amor i la vida.
A part de músic, la Violeta també era escultora, poeta i pintora. Va brodar unes imatges tan boniques que quan va morir van fer una exposició al museu del Louvre, a París.
Avui les seues cançons sonen per tot el món.