L'AUDITORI DE BARCELONA 20/21 TROBA'T AMB LA MÚSICA AU_Llibre_Cicles_03 | Page 80

SEGELL
DE L’AUDITORI
Theodor Adorno es
lamentava, acceptant
la màxima de Benjamin,
de la pèrdua de l’aura del
moment present en la música
enregistrada, del sacrifici i
la contradicció d’eliminar la
dimensió social de la sala de
concerts, i de la
impossibilitat
de reproduir
l’extensió
dinàmica de
la música
simfònica en una
habitació privada.
Difícilment podem
rebatre res d’això si considerem
un registre sonor com una mera
còpia de l’experiència en viu.
Però si els discos fossin còpies
imperfectes de concerts, per
què un pianista com Glenn
Gould abandonaria les sales
de concert per centrar-se
exclusivament a enregistrar
les seves interpretacions? I si
l’èmfasi de la interpretació en
directe desapareix en la música
enregistrada, per què recloure’s
amb un parell de micròfons per
immortalitzar una visió concreta
d’una partitura?
Gould va capturar algunes de
les versions més arriscades i
personals del gran repertori
de teclat, i ho va fer en sessió
d’estudi justament per protegirles
de la inestabilitat del moment
únic que és el concert en
directe: la influència del públic,
l’acústica de la sala, la qualitat del
[…] Glenn Gould ens
va ensenyar que
un registre sonor
no cal que sigui
una còpia de res.
piano, la humitat de l’ambient...
tot s’interposava en la seva
obsessió, en la seva necessitat
de plasmar mil·limètricament una
idea musical. Contra l’argument
sociològic de la reproductibilitat
tècnica de l’obra d’art, Glenn
Gould ens va ensenyar que un
registre sonor no
cal que sigui una
còpia de res.
La música
enregistrada,
emancipada
gràcies a la tècnica
del muntatge
musical, es mostrava a meitat
del segle XX com un art en si
mateix, amb un codi d’escolta
i un llenguatge referencial que
no apuntaven a l’experiència en
una sala de concerts sinó a la
percepció d’una idea sonora,
al perfil conceptual, emocional
i psicoacústic d’una versió
concreta d’una composició.
Acceptada la profanació, assumit
el joc de modelar una escultura
sonora amb fragments de cinta
analògica, la música enregistrada
se’ns presentava, ja aleshores,
com un dels principals aliats per
a la creació i la consolidació del
patrimoni musical.
Des de principis del segle XXI
hem assistit a una transformació
radical de la indústria de
l’enregistrament. Podem dir
que el disc físic és ja un objecte
arqueològic en el context de la
música enregistrada: el record
d’un ritual d’escolta, d’un
procés específic d’experiència
musical, una escolta en solitud,
concentrada, desposseïda del pes
de la realitat i que, per moments,
pot fregar la percepció exacta
d’una idea musical.
L’Auditori crea un segell
discogràfic propi, una plataforma
digital integral al servei de la
documentació i la difusió de la
nostra història musical, així com
una eina de creació per als nostres
compositors. Incorporant noves
tecnologies d’enregistrament i
nous formats de distribució, el
segell de L’Auditori reivindica el
potencial del registre sonor per
a un ritual d’escolta essencial,
i es presenta com un altaveu
de la tradició i de la modernitat
musicals en l’entorn digital. Un
espai virtual d’escolta del nostre
patrimoni sonor.
Robert Brufau
Director de L’Auditori
158
159