20 Xavier Escura Dalmau
la riba oposada , en un tram prou allunyat i superior del curs fluvial , un rinoceront boscà es retirava amb lenta parsimònia , tranquil i satisfet , després de recalar en un meandre que , pel seu fàcil accés , esdevenia un abeurador idoni . L ’ enorme i feixuc animal semblava cedir educadament el torn a un cérvol altívol de banyes gegants que , sorgit de la boscúria que vorejava la riba , s ’ hi atansava amb precaució , sense perdre de vista el rinoceront — el tenia més a prop — ni els humans que es movien més avall . L ’ instint li deia que , malgrat la distància , de qui menys podia refiar-se era dels sis caçadors . Amb tot , el cabalós corrent d ’ aigua que s ’ interposava entre ells esdevenia una frontera determinant . Una barrera a l ’ altra banda de la qual els animals deixaven de ser un objectiu de caça per als humans , atès que la persecució resultava impossible .
Davant del pedrot , i sense parar atenció en les dues pacífiques bèsties de riu amunt , en Gur esbossà un somriure maliciós . A ell l ’ avorria molt aquella tasca recol · lectora de pedruscall , que considerava més pròpia de femelles o de vells . Aquella feina no requeria força ni coratge . Per a un caçador com ell , representava una lamentable pèrdua de temps i , també , una vergonya . Prou que se n ’ havia queixat a en Bor , el líder del clan . Però la decisió del cap era inapel · lable : amb l ’ arribada del bon temps tots els mascles havien de contribuir a aquesta primera tria massiva i al feixuc trasllat al campament . La primera càrrega després de l ’ hivern — insistia en Bor — era cosa de tots els homes . Després — els deia —, les recollides i seleccions posteriors ja podien ser més puntuals i individuals . L ’ altiu caçador pèl-roig , però , no s ’ hi resignava .
« Semblem criatures , tots aquí recollint pedretes amunt i avall . O encara pitjor , un estol de femelles !», pensava en Gur , dolgut . « Quina feina tan poc digna per a un caçador . En Bor és un bon cap , però en això també s ’ equivoca !»