La llegenda d ’ Arga 19
entortolligada al cinyell que feia de corretja , la seva llarga i inseparable javelina de fusta .
El més fornit de tots ells era el jove Gur , que també es distingia dels altres pel seu tòrax , ample i potent , i per la seva llarga i frondosa cabellera , roja com l ’ incendi d ’ un crepuscle . La seva pell clara i pigada contrastava , així mateix , amb les tonalitats més fosques i brunes dels altres caçadors , les cabelleres dels quals oscil · laven del marró clar al més obscur .
El pèl cobria quasi tot el cos dels sis mascles , amb lleus diferències entre els uns i els altres . Des de la tofa del cap , on la mata era més llarga i espessa , els passava de forma molt més esclarissada a la cara , on , després del repunt d ’ unes celles d ’ ufana espessor , només la clapa dels ulls enfonsats i l ’ ample nas se ’ n deslliuraven del tot . El pelatge tornava a senyorejar , encara que amb densitat i llargària minvants , per les espatlles , pit i esquena , per continuar , sense interrupció , cames avall . I si bé les celles prominents i espesses protegien uns ulls més o menys clars en tots ells , els d ’ en Gur , més grossos , també es distingien per tenyir-se d ’ irisacions que , a plena llum del sol , reflectien una gamma de colors que anaven del verd al blau .
En Gur havia deixat d ’ ajupir-se i de recollir pedres per desplaçar-se fins al talús més allunyat de l ’ aigua , que delimitava l ’ areny pedregós . Una roca grossa li havia cridat l ’ atenció i s ’ hi atansà fins a restar palplantat davant d ’ ella . L ’ examinà amb un interès creixent i constatà que aquella pedra , encastada damunt la lleu elevació del terreny , li arribava a l ’ alçada del pit . « Deu pesar més que jo », pensà .
S ’ hi apropà fins a tocar-la , l ’ abraçà i la temptejà amb els seus braços molsuts i pigats , plens de les cicatrius i esgarrinxades que tant l ’ enorgullien . Deixà l ’ abraçada mineral , es dreçà de nou i girà la mirada cap al riu , que baixava tèrbol i vigorós . A