Victus
Ara que es commemora el tricentenari del setge de Barcelona de 1713-1714 tenim a l’abast diverses obres que prenen com a escenari la Guerra de Successió, i entre elles destaca per consens entre lectors i crítica Victus 1714, Barcelona 1714, d’Albert Sánchez Piñol.
Victus és una obra amb ingredients de novel•la històrica, però al meu entendre va més enllà d’un bon relat emmarcat en una època més o menys remota, ben documentat i amb una trama ben lligada que arrossega el lector. Tot això ho té i amb escreix, però hi ha aspectes temàtics que li donen el plus d’interès: en destacaré dos.
La nòmina de personatges manllevats de persones reals que intervingueren en els fets és extensa, tant dels actors més coneguts i reconeguts de la Història, com, sobretot, d’aquells que havent-hi tingut un paper important no formen part del santoral popular. I, precisament, abaixa a peu de carrer alguns mites que la historiografia romàntica havia elevat a monument, i ens en mostra la faceta humana, i per tant contradictòria.
D’altra banda, sorgeix un nou objecte d’atenció: els barcelonins, que, defensant Barcelona, defensaven les Constitucions Catalanes, que garantien de les seves llibertats que els reis estaven obligats a jurar. Victus ens mostra amb tot el realisme i la cruesa el comportament heroic i desesperat del poble.
Ben escrita i ben editada, dues condicions que malauradament tot sovint no es compleixen, Victus, Barcelona 1714 és una novel•la que es llegeix amb gust, que diverteix i emociona, que fa somriure i fa pensar, i riure, i plorar...
Ah, i està escrita en castellà, però, això, quina importància té?
El gat d’Schröedinger
Clara és la mare de’n Martí. En Martí ha començat enguany primer de batxillerat. La seva mare està convençuda que és un bon xicot, però li preocupa, segurament com a la major part de mares i pares, que en Martí estigui prou concentrat per fer front a aquesta nova etapa.
Quan en Martí arriba a casa no explica gaires coses, al poc temps ja s’ha tancat a la seva habitació. Diu que te feina, que està estudiant… que ja controla. Li molesta que entrin, sobretot si abans no piquen a la porta. És normal, pensa la mare; ja no és un nen! Però tanmateix la neguiteja. Passarà hores enganxat a Internet, xerrant amb els amics?... Realment deu aprofitar el temps?
La mare sap que si obre de cop la porta, molt probablement en Martí tindrà temps d’haver tancat la pantalla. El resultat de l’experiment serà que el noi s’enfadarà, i a sobre la mare no sortirà de dubtes. Tal vegada si obrís prou ràpid, encara l’enganxaria amb el messenger obert. I què? El noi s’enfadaria molt també, la confiança quedaria greument afectada, i en qualsevol cas el fill seguiria dient que normalment mai entra al messenger, que es passa tot el temps estudiant, i ves per on l’ha anat a pescar just quan demanava els deures a un amic.
La mare està feta un garbuig. Com saber en concret què passa?
El tutor del noi resulta que és el profe de física. I la mare, un dia que el troba, li planteja el seu dilema. “Ah!, és realment la paradoxa del gat d’Schröedinger” espeta el professor. “El seu fill s’ha fet gran, i ens haurem d’acostumar a que, cada cop més, presenti un comportament menys determinista i més quàntic; almenys sempre que el mirem des de la nostra posició…”
Les partícules quàntiques, com els quarks o els neutrins, es descriuen mitjançant funcions d’ona. La funció d’ona inclou tota la informació: si estudia, si juga a l’NBA Live o si parla amb els amics pel messenger… i moltíssimes coses més. Tot alhora. I què està fent justament ara? Sempre puc obrir la porta de sobte i mirar; però si ho faig haig de saber que me n’assabentaré del que està fent en aquell moment, però alteraré la funció d’ona… I ja no podré saber que farà un segon després.
Schröedinger va plantejar aquesta paradoxa amb un exemple d’un gat tancat en una caixa. A mi sempre m’ha semblat un exemple desagradable… pel que li passa al gat. Es preguntava el científic com saber, sense obrir la caixa, si el gat estava viu o mort. La resposta: el gat està un 50% viu i un 50% mort.
“I una resposta així pot satisfer els científics?” va preguntar la mare. “A alguns com Einstein gens ni mica, però la majoria s’han hagut de conformar, almenys fins ara, amb una Natura que es mostra molt més reservada del que podien esperar”, va respondre el profe.
“Sort que en Martí no és un quark”, va pensar la mare. Allà on no arribi el determinisme, esperem que ho faci la superforça de la confiança mútua.
2
JOAN TIXÉ