EDITORIAL
Ara que acaba el curs , voldríem fixar-nos només en els nostres xiquets i xiquetes . Volem reflexionar sobre si hem fet fàcil que els nostres infants puguen ser allò que ja són ara — somiadors , moguts , tímids , cantaires , opinadors , lents , enjogassats , observadors , impacients … També si hem ajudat a que prenguin consciencia d ’ allò que són i d ’ allò que volen ser .
Les nostres mares i iaies , perruqueres o cosidores , o llauradores , o tenderes , o jutgesses o cuineres , ho van tenir difícil per ser . També els va costar ser intrèpides , crítiques , creatives i curioses . També els va costar estimar-se per tot allò que eren i també per totes les seues imperfeccions . Els va costar descobrir la força inesperada de les col · lectivitats , el potencial transformador de la tendresa . Els va costar , fins i tot , ser conscients que hi devia haver altres maneres de viure , maneres remotes i tan ocultes que deixaven de ser possibilitat .
Les dones del nostre passat van anar a una escola on no podien ser vistes . Una escola pensada per a una societat que les volia callades i obedients , per a una societat on no s ’ admetia la dissidència . Ara , l ’ escola és diferent . El professorat fem un esforç per donar un lloc on puguin habitar dignament les identitats , les diversitats , les peculiaritats i les singularitats . En alguns casos ens costa més que en altres , però pensem que l ’ escola cada vegada veu més totes les seues veus . Tot i així , hem de pensar en l ’ alumnat que no hem vist prou , dins l ’ aula o al pati , o al passadís , o a la porta d ’ entrada . Quantes coses ens hauran passat desapercebudes ? Quantes no haurem fet per no haver-les vist ?
A l ’ escola hi ha tantes persones entre les seues parets que la nostra obligació és mirar-les a totes , com realment són ! Hem de seguir mirant cada vegada millor totes les persones que en formen part i totes les veus que hi són . Quin repte més fantàstic que tenim entre les mans .
EL CLAUSTRE DE PROFESSORAT