I si contàrem.../DESEM 3
Fa temps que vull escriure’t… Perquè no sé on trobar-te i busco respostes.
Primer de tot, vull dir-te que ho sento perquè ara sé que t’he desatès molt i que necessitaves més de mi. En la llarga infidelitat –que acceptaves de bon grat, pensant que seríem més felices si ho era jo- he caigut en l’error de deixar-te de costat.
Espero que em perdones i entengues que em sentia atabalada d’atencions, absorta per abraçades tan estretes i fortes... Era captiva de l’escalfor del contacte i allò em va dur a creure follament que podia continuar sent jo mateixa, sense tu; que podia desproveir-me de la meua identitat sense perdre’m. Però et necessito. I, a poc a poc, ens distanciàvem...
Ara m’adono que et senties ignorada i vaig poder veure com et deixaven en evidència, més d’un i dos cops, però vaig oblidar la vehemència i sortir en la teua defensa. I tu sempre has estat més de xiuxiuejar que de reivindicar. Comprenc que quan sempre et conformaves i tot t’anava bé, volies que jo continuara endavant. Massa sovint t’he despullat abans que a mi, davant d’algú que no apreciava la teua bellesa, i et sobreexposava. Perdona’m per haver-te amagat, car a qui era jo sense tu ell sí que m’acceptava.
Ell... Em fa sentir assetjada per l’amarga sensació de ser botxí. Irònicament, també me n’he d’encarregar d’obrir els panys de les seues cadenes, però mai no tindré les claus; no puc fer res més per escapar que deixar-lo encadenat. Però aleshores em ve la lucidesa i se’m revela que no sóc jo qui el manté lligat dins el merder que ell entén per amor.
Ell decideix enfonsar-se amb el llast de les seues tristors, ell estreny les cadenes i acluca els ulls davant la veritat; per això encara no sap que és l’únic capaç d’alliberar-se. No el retè ningú, només la pau que li falta. Jo no puc, a cops de martell, intentar modelar-li l’ànima, ni ho intentaria.
Recordo el dia que vaig saber que t’havia perdut i com de buida em vaig sentir. La renúncia al cos proper se’m va fer fàcil comparant-la amb el caliu de la pròpia companyia que havia de recuperar. Recordo quan el vaig tindre davant i l’esforç per alliberar el darrer alè d’allò que ens unia:
- “ Saps què som nosaltres dos, junts? Un camí que fa cap a una cruïlla. Dos rètols: ‘Tu’, d’una banda, ‘Jo’ de l’altra. Vaig escollir malament i ara sé que eres un atzucac, i jo... Jo sóc a l’abisme on m’has dut, però a temps per fer-me enrere. Hi va haver un temps en què poguérem caminar plegats però ara sé que estimar-te ha de voler dir deixar d’estimar-me, i jo me’n vaig... Que tinc converses pendents, he de trobar l'Amor Propi.”
Maria Garcia, 2n Batxillerat