amb més força i permetés una transmissió del so molt més potent que el clavicordi. Se les va
enginyar per desenvolupar i adaptar el mecanisme a una caixa de clavecí. Aquest instrument es
va anomenar Gravicembalo col piano e forte, i d’aquí el seu nom. A part del mecanisme,
l’aparença era la d’un clavecí gran. El so és més semblant (per a oïdes no massa entrenades) a
una arpa o fins i tot a un clavecí que no pas al piano modern, tot i el so de corda picada.
El primer fortepiano amb una base rectangular com el clavicordi va ser construït per Ch. E.
Friederici, alumne de Silbermann, el 1758. A París, hi van treballar constructors d’origen alemany,
com Moers, Merck i Érard. A Londres, hi va haver el centre més important amb uns fortepianos de
Zumpe, rectangulars, que es van fer molt famosos. El 1768, Johann Christian Bach va oferir un
concert amb un instrument de Johannes Zumpe, i el 1771 va publicar sis concerts per a clavecí o
fortepiano.
Trobem obres de Haydn, Mozart i les primeres obres de Beethoven que ja van ser escrites per a
fortepiano i, per tant, la seva interpretació amb aquest instrument és molt més adequada.
L’evolució del fortepiano fins al piano (va rebre el nom de pianoforte) va acabar cap al 1820, quan
ja trobem el cos sonor del tot transformat, un concepte diferent de la mecànica amb un sistema de
cordes més tensades, una estructura de metall, etc.
Instruments cordòfons pinçats (Els podreu veure durant la visita al Museu de la Música )
Tiorba
De la família del llaüt barroc, és un instrument de grans dimensions, amb dos mànecs i vuit cordes
addicionals per als baixos sense trasts. Va ser molt usat durant els segles XVI i XVII. Al final del
segle XVIII desaparegué i va deixar pas a la guitarra.
Llaüt
Prové del llaüt àrab (ud). La seva característica principal és la forma de la caixa de ressonància,
amb el fons corbat còncau. L’obertura de la caixa de ressonància és una roseta. Fins abans del
Barroc, el claviller feia un angle de 90º amb el batedor per tal d’augmentar la tensió de les cordes.
Aquestes eren de budell i s’agrupaven per ordres, habitualment dues cordes en cada ordre,
excepte la més aguda, el rossinyol, que està composta d’una sola corda.
Instruments aeròfons
Oboe da caccia
En català se l’anomena oboè de caça i és un instrument aeròfon de doble llengüeta que pertany a
la família de l’oboè, afinat una quinta per sota i utilitzat en la música barroca.
Orgue
Instrument d’un o més cossos sonors cadascun dels quals és controlat pel seu propi teclat, sigui
manual o pedaler. En el Barroc, l’aire era subministrat per un sistema de manxes accionat
manualment pels manxaires, persones que assistien l’organista. Els diversos registres de l’orgue
s’accionen a través d’unes palanques situades a l’abast de la mà de l’organista. És considerat
l’instrument musical més gran, tant per les seves dimensions com per la seva varietat i riquesa
tímbriques, i per ser l’únic instrument que abasta tots els sons musicals audibles.
38