Metrònom: és un aparell que produeix una pulsació regular fent servir angles. La pulsació pot ser auditiva, visual o tàctil. Es van començar a construir al principi del segle XIX.
Música programàtica o descriptiva. És música instrumental en què el compositor pretén evocar idees en la ment del qui escolta; vol representar una escena, imatge o estat d’ ànim.
Rondó: Forma musical característica de la música del Barroc que consisteix en l’ alternança entre una tornada i diverses estrofes; comença i acaba amb la tornada.
Sarabanda. Una de les danses més populars de la música instrumental del Barroc i un dels moviments estàndards de la suite barroca juntament amb l’ allemande, la courante i la giga.
Stylus Fantasticus o Phantasticus. És un estil de música barroca, un del mètodes compositius més lliures i menys restrictius; no està subjecte a res. Va ser creat per mostrar l’ habilitat del músic. Compositors que han emprat aquest estil són: Bach, Bertali, Biber, Buxtehude, Pandolfi, Pachelbel, Reinken, Schmelzer o Bruhns.
Suite. És una composició instrumental de nombre indeterminat de moviments de la mateixa tonalitat i que contrasten en ritme i caràcter; cadascun es basa en el ritme d’ una dansa. El nom“ suite”( seguit) indica un conjunt de fragments o peces que sonen els uns darrere dels altres, com una successió.
Tema amb variacions. És una forma musical en què la idea musical fonamental o tema es repeteix amb modificacions o acompanyat de manera diferent. La variació com a recurs musical la podem trobar amb diferents noms i amb diferent tractament d’ aquesta tècnica: baix obstinat, passacaglia, xacona( chaconne) i tema amb variacions.
Tempo: És la velocitat a la que s’ ha d’ interpretar una composició. De l’ italià temps, s’ indica en mots italians, com per exemple: presto, andante, moderato, largo. Es mesura en pulsacions per minut. A partir de l’ aparició del metrònom, l’ autor podia expressar quina figura era la unitat de mesura i a quina velocitat havia d’ avançar la música. Tot i així, habitualment conviuen les dues maneres d’ indicar el tempo.
Trino. És un ornament musical que consisteix en una ràpida alternança entre dues notes d’ altura de so molt propera, generalment un semitò.
Xacona. És una composició musical basada en la repetició en la part del baix obstinat i en la variació del tema.
54