Java, que va quedar plasmat en el seu únic ballet, The prince of the pagodas, de l’any
1957.
Sempre va ser un gran defensor de la pau. Va escriure War requiem, una peça que volia
denunciar la bestialitat de la guerra amb la incorporació d’alguns poemes de tema bèl·lic
escrits per Wilfred Owen. La va estrenar en la consagració de la catedral de Coventry,
que havia estat destruïda durant la guerra.
Va fer un retorn al món operístic. L’any 1973 va escriure l’òpera Death in Venice (Mort a
Venècia), amb text de John Piper a partir de l’obra de Thomas Mann, que explica els
últims dies d’un novel·lista en l’edat madura. Talment com si Britten fos conscient de la
seva mort, va trobar en aquesta obra la necessitat de materialitzar musicalment un seguit
de reflexions intenses. S’ha vist en aquesta òpera, plena de concentració serena, el cant
del cigne del compositor.
Malauradament els problemes de cor del compositor van empitjorar, i tot i que el van
operar just abans d’acabar Death in Venice, la recuperació mai va ser completa.
Guia d’orquestra per a joves
Benjamin Britten va escriure The young person's guide to the orchestra, op.34 l’any 1946,
amb el subtítol Variations and fugue on a theme of Purcell.
Per compondre aquesta música, Britten es va inspirar en un tema de Henry Purcell,
compositor anglès del segle XVII. Aquest tema, maestoso, el va agafar d’un hornpipe
(dansa de mariners) que figura en la música per a escena Abdelazar or the moor’s
revenge, composta l’any 1695 per Henry Purcell.
Aquest tema musical és interpretat a la primera part de l’obra per tota l’orquestra sencera
i per les diferents famílies per separat, i torna a aparèixer interpretat per la família del
vent-metall al final de la tercera i última part de l’obra.
La Guia d’orquestra es pot dividir en tres parts:
A la primera part hi ha la presentació de tota l’orquestra i de les seves famílies amb el
tema de Purcell, que sona sis vegades seguides.
A la segona part s’encadenen 13 variacions que permeten individualitzar tots els
instruments de l’orquestra.
A la tercera part hi trobem el tema fugat conclusiu que acaba amb la interpretació del
tema de Purcell i una coda final brillant i apoteòsica.
Es tracta d’una de les obres més conegudes del compositor anglès i més utilitzada en
l’àrea de la didàctica de la música. De fet, el mateix Britten va dedicar l’obra als fills d’uns
amics seus per a la seva formació i entreteniment:
“Is affectionately inscribed to the children of John and Jean Maud: Humphrey, Pamela,
Caroline and Virginia, for their edification and entertainment.”
71