ANÀLISI MUSICAL DE L’OBRA
Dansa dels perdigons és una música amb una introducció i tres parts diferenciades: la
introducció va a càrrec del vent-metall i les botzines; la primera part comença amb un
allegro molto, en compàs 2/4; la segona part és meno mosso, en compàs 6/8, i la tercera
part torna a ser un allegro molto, però aquesta vegada en compàs 3/8. Abans de cada
part sentim un ritardando en la música que ens prepara per entrar en el nou tempo.
La introducció del vent-metall i les botzines té un ritme lliure que ens fa recordar els
clàxons dels cotxes de la ciutat.
La primera part és alegre, moguda i agitada. Hi trobem tres plans sonors diferenciats,
que es van sumant de mica en mica:
1r) Sona sol durant vuit pulsacions. És un obstinat rítmic de grups de dues corxeres amb
stacatto, que ens fa de motor de tota la primera part.
2n) Després d’aquestes vuit pulsacions, s’afegeix el segon pla sonor a sobre del primer.
Són preguntes i respostes, generalment de quatre pulsacions i a vegades de dues, a
ritme de semicorxeres. Aquestes preguntes i respostes fan uns dibuixos melòdics força
cromàtics, tot fent onades ascendents i descendents, i creen una dinàmica desenfrenada
que convida al moviment ràpid.
3r) Quan la música ja ens ha presentat els dos plans sonors, s’hi afegeix el tercer, amb
intervencions de la família del vent-metall tot interpretant melodies molt cantades que
sobresurten per sobre dels altres dos plans sonors.
Durant tota la primera part destaquen petites intervencions de la percussió.
La segona part contrasta molt amb la primera. L’oboè ens enllaça la primera part amb la
segona, tot fent-nos entrar en un compàs compost, de 6/8, amb la subdivisió ternària dels
temps. El tempo és molt més lent, de manera que desapareixen les presses de la
primera part i entrem en un ambient més tranquil que ens convida a passejar sense
presses. Aquí ens apareixen també diferents plans sonors: un primer pla sonor amb unes
melodies molt dolces i boniques i un segon pla sonor amb la resta dels instruments
acompanyant amb diferents obstinats rítmics.
Podem dividir aquesta secció en quatre frases de 16 pulsacions cadascuna. La primera
l’anomenarem A, la segona B, la tercera C i la quarta B’. Per tant, l’estructura resultant és
A B C B’.
A. El piccolo, l’oboè i el clarinet interpreten una pregunta de vuit pulsacions a dues veus
homofòniques, mentre el fagot fa l’obstinat r