No m é s u n v i a n a n t - Pe r ú I
per Juseph Moix Codina
Monitor biblioteca
•••
M’agradaria recordar aquest viatge
com
una de les meves grans
aventures i amb aquestes línies
immortalitzar-lo per sempre més.
Des de la terrassa d’un bar al barri
d e “ M i r a fl o r e s ” p u c d i r qu e
l’experiència d’aquests dies no ha
anat pas malament. És més, ha estat
molt bona. Però comencem des de
l’inici.
M’aixecava un divendres a les
quatre del matí. Tenia el vol a les sis
aproximadament. Estava molt
nerviós, perquè mai havia pujat en
un ocell mecànic, a més de 12 mil
peus d’alçada. Estava aterrit, tenia
ganes de quedar-me a dormir. Un
cop a l’aeroport, tot em va semblar
més fàcil; hi havia un bon caos sí,
però tot funcionava com un rellotge.
Estava assegut en un banc, no sense
abans haver carregat les bosses,
mirant com la gent corria amunt i
avall; un espectacle digne
d’admiració, per pagar entrada, es
podria dir. Tot aquest tràfec em va
relaxar molt, vaig poder aclucar els
ulls... En obrir-los, estava assegut en
un seient tou amb baranes i un
cinturó que m’abraçava per la part
del melic. Tenia les mans
agarrotades, les ungles clavades als
respatllers, les dents cruixint i una
parella al meu costat d’allò més
divertida; els miro, em miren, em ve
una rialla a la ment i penso: que
ridícul se’m veu des d’un altre
prisma! Em poso a riure i a parlar
amb aquella gent tan simpàtica. Des
d’aquell dia i fins acabar el meu
viatge, pel cap baix, dec haver
agafat deu vols. Gràcies parella!
Lima és una ciutat impressionant,
vint-i-un milions de persones
aglutinades en barris, més o menys
estructurats per a la vida. Una
curiositat de la regió és que fa més
de deu anys que no hi plou, tenint en
compte que té l’Amazònia a p