LA VINYETA
LA CULPA DELS SENSE CULPA
JOSEP GIRALT IL·LUSTRACIÓ : © LUISO GARCÍA
La violència és una ruïna . És com tenir un incendi a casa teva . La culpa i la vergonya et consumeixen l ’ ànima com el foc . Durant dècades vaig ser incapaç de parlar . Sentia una desafecció amb el món i la convicció que la meva infantesa i adolescència havien estat sotmeses a la voluntat d ’ una altra persona . Què és el que més em desagrada de tot ? La por . No hi ha res útil en la por , tret que et força a mirar al teu voltant amb inseguretat i t ’ obre vies de pensament inesperades . Vaig pensar moltes vegades en el suïcidi . Hauríem d ’ aprendre a compartir el dolor . Però la gent no vol escoltar històries tristes . Creuen que el perill sempre ve de fora . Quan vaig començar a explicar , amb quaranta anys , el que m ’ havia passat dels 12 als 16 , la meva família va patir una commoció .
Sé que tothom està “ trencat ” d ’ alguna manera , però a ningú li agrada exhibir-ho obertament . Tots tenim les nostres esquerdes i fissures . Jo m ’ esforçava al màxim per ocultar-ho . Vaig confondre amagar les meves ferides amb estar curat . La meva vida ha consistit a inventar una biografia i una història fictícies , i cuinar una existència mig imaginària amb els ingredients que hi anava afegint i que em permetien soterrar el meu veritable jo .
Sota aquella aparença benigna en mi habitava un monstre . La infelicitat , la crueltat , no em van fer millor , al contrari . No entenia el benestar dels altres , em semblava injust . No em vaig sentir millor persona fins que vaig compartir l ’ esquinçament que havia estat patint des de la infància . Fins que no en vaig parlar obertament no vaig deixar de ser ostatge del meu botxí . A 12 anys tots som blancs fàcils , n ’ hi ha prou que algú t ’ obri una porta en la qual darrere no hi ha res més que l ’ abisme . És increïble la