cert despreci i seguien consumint la música dels crooners , cantants acompanyats per orquestra o big-band , que els semblava música més seriosa , més controloda , més “ com cal ”.
Però als joves els agradava el rhythm and blues : era alegre , mogut , divertit , convidava a ballar , els permetia moure ’ s de forma lliure ... I la indústria musical ho va captar : calia passar una capa de “ pintura blanca ” sobre la música negra per tal de fer-la més atractiva al públic en general . Així va néixer el rock and roll , amb la incorporació d ’ elements de la música country i el boogiewoogie i la promoció a través de la ràdio i de la televisió de cantants blancs ( Elvis Presley , Bill Haley , Jerry Lee Lewis , Gene Vincent ...). La maquinaria va funcionar i , ben aviat , la indústria musical també va incorporar artistes negres de rhythm & blues al carro del rock & roll ( Chuck Berry , Little Richard , Fats Domino ...). Poc a poc les fronteres racials , tant presents uns anys abans , van anar desapareixent i el públic va acostumar-se a consumir rock & roll sense fixar-se en el color de la pell dels artistes .
La història es repeteix
Un episodi semblant ha passat més recentment amb la música rap : el hip-hop va néixer als anys 70 als barris negres i marginals de New York , però aviat va ser una música molt escoltada pels joves pel seu caràcter trencador i crític . La indústria musical va veure-hi un gran potencial de negoci i també va decidir passar-hi una “ capa de pintura blanca ” fins que va convertir el rap en un producte de consum massiu ja a mitjans dels anys 90 . La va treure dels carrers del Bronx per convertir-la en un fenomen internacional , amb la inclusió de cantant blancs i entorns més “ acceptables ” socialment per tal d ’ apropar el nou gènere als joves d ’ arreu del món . Avui dia ningú no se sorprèn de sentir rapejar en qualsevol idioma , ni de que l ’ MC o el DJ de torn siguin blancs o siguin noies ( que també ha costat normalitzar aquest fet ).
Als anys 50 , els joves van veure en el rock una forma d ’ evasió , d ’ alliberament : ningú no els controlava quan ballaven o cantaven els temes de moda . Els moviments provocatius dels cantants els semblaven l ’ ideal de la transgressió i la llibertat . Les lletres també van ajudar : parlaven obertament de passar-ho bé , de ballar , de l ’ amor adolescent , de l ’ amistat . I sovint incorporaven crits alegòrics dels orígens d ’ aquella música visceral sense més significat que animar a cantar i ballar : “ Wo , Wo , Ye , Ye ”, “ Be Bob a Lulla ” “ A Wanba Buluba Balambambú ”...
Els cantants i els discos nordamericans van arribar a Europa ( primer a Anglaterra ) on van tenir el mateix èxit que als Estats Units . Els joves van quedar enganxats a la música rock que , a més , anava acompanyada dels elements provocatius i escandalosos que tant els agradaven ( i que , alhora , tan preocupaven als adults ): flirteig amb les drogues , visió desinhibida sexe , llenguatge directe , llibertat en el ball ... A Europa van sorgir bandes musicals juvenils que , en un principi , versionaven els temes musicals que arribaven d ’ Amèrica . Aviat , però , van començar a fer les seves pròpies cançons .