Dossier Pedagògic Assaig amb l'OBC 17-18 AssaigOBC_DossierPedagògic2.0 | Page 12

piano (normalment era el mateix compositor qui els tocava). Per dirigir feien servir un arc de violí o
un paper cargolat en forma de tub.
Els primers directors famosos van ser compositors de renom: Weber, Spohr, Mendelssohn,
Berlioz, Wagner, Spontini... Els tres primers van ser pioners defensant la pràctica de la direcció
des de la tarima.
La direcció és la guia i coordinació d’un grup en una interpretació i inclou accions diverses: indicar
el compàs, el tempo, les entrades...; assenyalar els atacs, la dinàmica...; ajustar l’equilibri tímbric;
identificar els motius dels errors d’interpretació i ajudar a resoldre’ls. El director ha d’exigir una
articulació coherent de les obres musicals.
El director ha de tenir molts coneixements sobre la tècnica amb la qual es toquen els instruments i
sobre la física del so. També ha de tenir molta psicologia i dominar la cultura del moment,
reflectida a la partitura, per poder demanar als músics com han de tocar. El director és un mitjà pel
qual passa la música i, per tant, ha de ser flexible, polivalent, tenir cinquanta caps i cinquanta
orelles, saber escoltar i tenir molta memòria musical (permet que l’assaig sigui àgil). Ha de ser
expressiu, tenir carisma i també autoritat, sense oblidar l’amabilitat i el respecte cap als músics.
El director dóna la versió, és el transmissor de la idea. Amb el gest pot canviar la sonoritat de
l’orquestra, la línia musical, el fraseig, etc. Pot expressar i comunicar una idea musical de diverses
maneres. Una de les diferències que hi pot haver entre la versió d’un director i la d’un altre és, per
exemple, la durada de la peça.
La tècnica del director, tal com la veu el públic, consisteix principalment a marcar el tempo i a fer
gestos expressius utilitzant la batuta. Alguns directors solen dirigir de memòria. Richard Wagner
va ser el primer d’assumir aquest risc (Londres, 1855) i Hans von Bülow (1830-1894) va
popularitzar aquesta pràctica i, juntament amb la seva gesticulació extravagant, va inaugurar un
estil de direcció orquestral.
Víctor de Sabata (1892-1967) confirmava a Karajan la importància de dirigir de memòria (Karajan
ja ho feia, com la majoria dels directors actuals): “... si vostè realment desitja transmetre alguna
cosa, ha d’oblidar-se de la pàgina impresa”. Aquest era el lema de Sabata, a diferència de Solti,
que, a pesar de tenir memoritzat tot el seu repertori, sempre dirigia amb partitura, ja que la
considerava un suport important. (Los virtuosos. Los legendarios intérpretes de la música clásica.
Arnold C. Schönberg.)
Dossier pedagògic ASSAIGS AMB L’OBC
12