26 Pensem-hi
Coses de Finlàndia (I)
R
esulta que –comprovat- tinc
un lector. Sempre fa il·lusió,
caram, d’assabentar-se’n.
Doncs, sí, tinc un amic que es veu
que em llegeix i que, un dia d’aquests, m’ha suggerit un tema per
pensar-hi “si et sembla interessant, és clar”, i em dóna unes
quantes fotocòpies de textos. Dies
després, me n’envia un paquet
més per correu electrònic (tot plegat, vint-i-quatre fulls de mides din
A-4). I resulta que sí que em sembla interessant el tema, oi tant. En
busco per la xarxa electrònica informació complementària (n’hi trobo l’equivalent a seixanta fulls
més), i, pacientment, m’ho vaig
llegint tot, a poc a poquet.
I aquí em teniu, intentant d’escriure sobre dos dels aspectes que se
m’han presentat en l’estudi de tota
aquesta documentació, que versa
sobre Finlàndia i el seu sistema
educatiu.
El primer, que és el que havia cridat l’atenció del meu amic Benet
Vigo, ve donat pel fet que Finlàndia és un país en el qual el cooperativisme té una enorme presència
real. Sembla que a Finlàndia hi ha,
proporcionalment, més cooperatives que a cap altre país del món.
Té una població total de poc més
de cinc milions d’habitants i la seva Confederació de Cooperatives
uneix, dintre del conjunt de les seves 420 cooperatives, un total de
milió i mig de persones. Hi funcionen, amb tota normalitat, uns
quants bancs cooperatius, regulats
per un estatut complementari d’una única llei de cooperatives, de
l’any 1954. La relació entre les administracions locals i les cooperatives arriba al punt que en algunes
zones són les cooperatives qui
Núm.
282
s’encarrega de la gestió de la política hidràulica, fins i tot quan és
l’ajuntament qui s’ocupa de l’aspecte financer.
Per una altra banda, resulta que el
sistema educatiu finlandès és l’admiració de tothom que l’analitza.
Els estudis PISA (Programme for
International Student Assessment),
que són uns controls iniciats per
l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament
Econòmic) l’any 2000, a trentados països, i que el 2003 ja ha estat aplicat a quaranta-un, situen
Finlàndia entre els sistemes educatius capdevanters del món, i a una
distància enorme dels més
avançats entre els dels membres
de la comunitat europea.
I aquí ve el que admirava –i, em
penso, escandalitzava- el meu
amic, cooperativista de tot cor i de
tota la vida. Que, malgrat la importància que el cooperativisme té
a Finlàndia, no s’hi trobés enlloc
ni el més petit esment de la part
que sens dubte havia de ser mèrit
de les cooperatives en la magnífica situació que presenta l’ensenyament finlandès. No li semblava lògic.
I, tanmateix, ho és. Molt lògic. Tot
els cooperativistes sabem que una
cooperativa neix, sempre, d’una
necessitat concreta. Un grup de
persones es veuen en un problema de tipus econòmic o social, i
decideixen organitzar-se per tal de
fer-ne front. I, molt sovint, aquesta
organització resulta aconsellable
que adopti un format cooperatiu.
És així com neix una cooperativa.
Molt bé: doncs resulta que a
Finlàndia, malgrat que hi estigui
tan estès el cooperativisme, ningú
no veu cap necessitat de constituir
una cooperativa d’ensenyament.
Finlàndia creu, de debò, que l’ensenyament és un servei públic.
Finlàndia va ser un país independent l’any 1917, i la seva llei d’escolaritat obligatòria és de 1921. Els
plans d’estudis i el finançament
són totalment estatals, amb una
aplicació, l’any 2001, del 6’2% del
PIB. I subratllo que la mitjana als
països de la Unió Europea, durant
el mateix període, ha estat del
5’1%, i del 4’4% en Espanya. L’organització material de l’ensenyament bàsic correspon a l’ajuntament de cadascú dels quatre-cents
cinquanta municipis en què està
dividit el país. Absolutament tot
l’ensenyament és gratuït, inclosos
textos, material i el transport de
l’alumnat que visqui a més de cinc
quilòmetres de l’escola. I el dinar
del migdia, que tothom –tothomfa a la institució.
Tanmateix, l’excel·lència del sistema educatiu finlandès no ve només del volum de la inversió directa. Hem de considerar també la
inversió indirecta. I l’actitud de les
famílies. I el mètode de formació i
selecció del personal docent. Però
de tot això, i d’algunes coses més,
en parlarem, si vostès m’ho permeten, en el Pensem-hi del mes
proper.
Santos Hernández