Pensem-hi 25
Gent que
escriu bé
U
na vegada, fa uns anys,
vaig llegir un article sobre
una novel·la que acabava
de publicar un escriptor que jo
aleshores desconeixia del tot. El
crític la posava pels núvols, com
anunciant-nos la bona nova de l’aparició d’un nou veritable escriptor. Tanmateix, mira, sempre tens
coses a fer, vas oblidant-te, i no
vaig arribar a comprar-la. Força
mesos després, per pura casualitat, vaig trobar-me amb un altre
comentari sobre la mateixa obra:
aquest, no és que se la carregués,
però venia a dir que, vaja, que era
una de tantes. Encara un temps
més tard, vaig llegir un tercer article que estudiava l’estrany fenomen que fa, sembla, que, en el
món literari, els elogis que un escriptor rep estan en funció inversa
de les xifres de venda dels seus llibres. I citava com a exemple
aquella mateixa novel·la: Soldados
de Salamina, de Javier Cercas. Es
veu que tothom l’havia lloat quan
va aparèixer i, segons se n’havien
anant venent exemplars, n’havien
començat a sortir, de sobte i arreu,
crítiques demolidores. Vaig córrer
a comprar-la, aquest cop sí. La primera cosa que vaig observar era
que, efectivament, havia estat un
èxit de vendes. Entre unes coses i
d’altres, havien passat gairebé dos
anys, però ja hi anaven per la 26ª
edició. Déu n’hi do. I la segona
cosa observada era que es tractava
d’una novel·la magnífica. Avui ja
han passat cinc anys, i Cercas acaba de publicar un nou llibre, La
velocidad de la luz. Aquesta vegada n’he comprat la primera edició.
Encara no l’he acabat, però crec
que ja puc arriscar-me a dir que
probablement és encara millor
que l’anterior.
Parlem ara d’un altre escriptor, Feliu Formosa. Tinc la vanitat de considerar-me amic seu des dels anys
seixanta, quan fèiem teatre junts.
Recordo que l’any 73, quan va publicar el seu primer original, un comentarista va dir que ja era hora,
que l’estàvem esperant. Jo vaig
pensar que era ben veritat. Temps
després, Salvador Espriu va comentar-me que probablement Feliu
Formosa seria, en un futur pròxim,
el nostre gran poeta. Formosa continua fent les seves magnífiques
traduccions, teatrals i no teatrals, i
continua escrivint poesia, assaig,
uns dietaris vius i rics. Llegiu-lo.
Potser el seu llibre més recentment
publicat és A contratemps diaris.
El següent autor que avui he triat,
Joan Agut, és un cas curiós. Durant
trenta-cinc anys ha treballat en el
món editorial, sense mai publicar
una ratlla pròpia. Als seixanta-tres,
deixa la feina de tota la vida i publica el seu primer llibre. Que és
molt bo. Ha continuat escrivint i
publicant, i jo he anat seguint la seva obra. Tot m’ha agradat. Recentment he tingut la idea de regalar
un dels seus llibres, El mestre de
Taüll, i la persona obsequiada m’ho ha agraït tant, que aquest regal
ha produït la compra de quatre
exemplars més.
Acabo aquest article, escrit, senzillament, sobre gent que escriu i
que aquests dies sento a prop,
dient-vos que m’ha estat aconsellat
de llegir El mut de la campana, de
Josep Lozano, Quina lenta agonia,
la dels ametllers perduts, de Toni
Cucarella, i La sombra del viento,
de Carlos Ruiz Zafón. Encara no els
he llegit, però ja els tinc al meu
prestatge de llibres pendents de
lectura. Els dos primers ha estat per
recomanació d’Isabel-Clara Simó, i,
el tercer, d’Ada Castells, dues senyores que no sé si poden ser considerades com a escriptores d’èxit,
però que, creieu-m’ho, són dues
magnífiques escriptores. Les seves
més recents obres publicades són,
si no m’equivoco i respectivament,
Angelets i Tota la vida.
Santos Hernández
Maig 2005
Núm.
278