Recordo el dia que va arrencar la temporada 2008 / 09 de la Barça Escola ( en aquella època FCBEscola ). Arribat el moment es van anunciar els noms dels nens que formarien part de l ’ equip Dani Alves , que aquell any em va correspondre entrenar . Un cop es pronunciava el seu nom , els nens i nenes s ’ aixecaven i venien a donar la mà a l ’ entrenador , que els acollia i després es presentava personalment a les seves famílies . Un home molt educat es va dirigir a mi , dient que era el primer any del seu fill a l ’ Escola i que venien de Martorell . Aquell nen desbordava il·lusió , no veia el moment de començar a tocar pilota . A més tenia pinta de ser molt futboler , i molt culer . Duia el pit ben inflat amb la seva samarreta d ’ entrenament vermella i l ’ escut del Barça per davant , orgullós d ’ estar lluint aquella indumentària . L ’ adult en qüestió era en Sergi , i el seu fill , l ’ Èric Garcia . Només començar els entrenaments , el meu primer pensament va ser “ aquest nen durarà un any aquí ”. L ’ Èric era un jugador esplèndid , segurament el millor de la seva edat en els 8 equips de la Barça Escola .
El perfil de jugador de l ’ Èric era el d ’ un central amb molt bona visió de joc des del darrere . Capaç de saber quan conduir i fixar , quan atraure repetint passada , quan mirar profund . En diversos partits rebent ja a camp contrari era valent per sortejar rivals i fer gols , però mai en un sentit egoista , sinó perquè la situació del joc convidava a provar-ho .
Als rondos i jocs de posició pràcticament no perdia pilotes . Es perfilava molt bé , mirava abans de rebre , els controls eren suaus i mesurats , les passades sempre amb avantatge per a la següent acció del company . A més , de manera innata , entenia