Un tret característic de la Banda Municipal de Barcelona és que incorpora en el seu conjunt la
tenora, el tible, el flabiol i el tamborí. Va ser Joan Lamote de Grignon, director de la banda entre
1914 i 1939, qui va introduir aquests instruments el 1920, buscant una brillantor orquestral. En
aquella època, la plantilla de la banda era de 88 músics, mentre que actualment és d’uns 55.
Lamote va promocionar interpretacions musicals amb grups de gran format, amb les famílies
completes. Juntament amb la direcció de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada per ell
mateix, esdevingué l’eix vertebrador del simfonisme tant a la ciutat com arreu de Catalunya i
d’Espanya.
Al llarg dels anys, la plantilla de la banda s’ha anat reduint, perdent part de la idea simfònica de
Lamote. Aquests tres instruments s’han mantingut a la Banda de Barcelona, però s’han perdut a la
resta i s’han associat a la idea d’instruments per a música de cobla.
En el programa del concert “A tot vent” trobem tres compositors que han estat directors de la
Banda Municipal de Barcelona: Joan Lamote de Grignon (entre 1914 i 1939), Joan Lluís Moraleda
(entre 2007 i 2008 com a director adjunt) i Salvador Brotons (des de 2008).
- COBLA
La cobla és una agrupació musical que està formada per onze músics que toquen dotze
instruments: flabiol i tamborí (a càrrec d’un sol músic), dos tibles, dues tenores, dues trompetes,
un trombó (tradicionalment de pistons), dos fiscorns i contrabaix. Es tracta d’un conjunt que només
es troba als Països Catalans, concretament al Principat i a la Catalunya Nord, i que es va
desenvolupar paral·lelament a la sardana.
La cobla va adquirir la seva forma actual durant la segona meitat del segle XIX, gràcies sobretot a
les aportacions de Pep Ventura. Aquest músic va contribuir també al desenvolupament de la
sardana llarga i a la difusió de la tenora, instrument construït per Andreu Toron el 1849. La cobla
es distribueix en dues rengleres: la dels instruments de vent fusta, que es posa al davant, i la dels
de metall, que va al darrere. Al costat dret de les dues rengleres se situa l’únic instrument de
corda de la cobla: el contrabaix, normalment encordat amb tres cordes de tripa. (Molt interessant
mirar el vídeo del programa Nydia, vegeu apartat enllaços.)
- FLABIOL I TAMBORÍ
El flabiol és un instrument de vent fusta de la família de les flautes de bec. D’uns 25 cm de
llargada, està afinat en Fa (a la 11a superior), i es toca només amb la mà esquerra, ja que amb la
dreta el músic toca al mateix temps el tamborí. És l’únic instrument que es conserva de
l’anomenada cobla “de tres quartans” i, encara, de les antigues cobles de joglars o ministrers. En
la interpretació de sardanes, és l’encarregat de fer les indicacions sonores (l’introit i els
contrapunts) oportunes per guiar la cobla en la interpretació, ja que no hi ha director. En general,
el seu paper consisteix a adornar les melodies d’altres instruments.
El tamborí és l’únic instrument de percussió de la cobla, és un membranòfon de so indeterminat
d’uns 12 cm de diàmetre. Les seves dimensions es redueixen considerablement en comparació
amb els antics tabals dels flabiolaires de les cobles de tres quartans. El seu toc té encomanada la
missió de marcar el ritme de les sardanes. Actualment, els compositors li reserven parts més
especialitzades, ja que els gustos actuals tendeixen a eliminar els cops indiscriminats marcant el
temps, com passava amb els cops de les grans batutes dels directors d’orquestra de l’època del
Barroc.