i anglosaxó”. Per fer-ho, ha buscat
noves referències externes que li
han permès sortir d’un encasella-
ment sonor. Aquest és “un punt i a
part” que han buscat tant ell com el
seu productor, Pau Romero, i que
comportarà un canvi de nom del
projecte.
Viure de la música no és gens fàcil,
sobretot si es vol invertir en ella ma-
teixa amb l’objectiu de “superar-se i
millorar el resultat”. Per això, com-
pleta la seva vocació musical donant
classes com a professor en una es-
cola a jornada parcial, un fet que
també és positiu per “desconnectar
i abstreure’s”. I és que, sigui com si-
gui, ell ho té clar: “Ser músic com-
porta més alegries que decepcions,
tot i que sovint costa de veure-ho”.
Si no fos així, ell assegura que ho
deixaria perquè és “molt racional”.
LA CRITICA:
Nous formats
Al Jordi Montañez se li detecta amb
un cop d’ull que està gaudint de
l’etapa d’experimentació prèvia al
seu futur disc. Ell mateix diu que
després del tercer treball, Anòxia,
no tenia molt clar el que estava fent
i, per això, va haver d’ordenar les se-
ves prioritats. Un encert després de
recórrer un camí amb moltes corbes
i alt-i-baixos. Al mes de setembre
va publicar, digitalment, una versió
en directe d’Anòxia, sota el nom
Live at Beatgarden, inspirat en les
llistes de recomanacions d’Spotify.
Una connexió amb les noves formes
de consum i promoció musical molt
encertada i que, per anar bé, hauria
de continuar mantenint en propers
treballs.
23