i per a uns altres, cal recordar referent a açò,
els conclosos amb Ramón Berenguer IV,
Alfonso II d’Aragó, amb Gènova i Pisa. gastava per a amarrar les barques en el
riu, que amb violents martellades li fica el
barquero Zulema.
En el cant I del poema de Castillo Solórzano,
existent en la Biblioteca Nacional, descriu
així al diligent home de govern: “Era Hamete,
el mes Xicotet, el galant, coratjós, afable, ben
criat, entès, bizarro, generós, cortés, honest i
gens confiat. María i Gracia, exemplificades pel màrtir
Bernat, són degollades cobrint els seus
cossos amb rojos clavells de la seua sang.
Clarejava el 20 d’agost de 1180 i la tradició
explica, que durant molts anys no va créixer
planta alguna en aquell lloc, com es diu
també que la sang estava fresca i els tres
cadàvers incorruptes, quan més de mig
segle després els descobreix la patrulla de
almogárabes del rei don Jaime. I així Bernat,
en aquests temps de crisis i de fallides de
tots els valors de l’esperit, creguem que val
la pena que reparem una mica en la vida
i obra d’aquell aràbic-valencià que és el
nostre patró.
Pel jovial, tractable i afectuós que sempre
vol amb el poble agrade, els aplaudiments
del regne. Hamete aconsegueix, fins a pujar
del rei a la privanza”. Aquest príncep moro,
viatja a la cort de Ramón Berenguer IV, a
Barcelona i vol la Providència que acampe
una de les nits del llarg desplaçament, prop
del Monestir de Santa María de Poblet, tenint
l’ocasió d’en la matinada d’escoltar el cant
de maitines als monjos del Cister, habitants
d’aquell cenobi. S’acosta interessant-se
per aquells càntics i conversa amb el pare
abat, quedant-se ja en el convent on se li
instrueix en la religió cristiana, sent batejat
amb el nom de Bernat. Ingressa en la
comunitat cistercenca i anys després torna
a la seua casa en Pintarrafes per a intentar
convertir al cristianisme als seus germans,
particularment al seu germà Almanzor.
No ho aconsegueix i acompanyat de les
seues germanes Zaida i Zoraida, als qui
bateja amb els noms de María i Gracia,
en la sèquia de el “Molinet” a Guadassuar.
Arriben a Alzira prop del riu Xúquer on són
aconseguits per les hosts del fratricida
Almanzor. Bernardo és lligat a un arbre
probablement una morera sent el seu front
traspasat per un clau de ferro, del que es
Aqueix desconegut a qui per ser-ho, no
estimem prou, o tal vegada entenem. Si
visiteu alguna vegada el Monestir de Poblet,
en el relicari guardat en la sagristia que els
alcirenys van obsequiar en 1959 al costat
del retaule de Damian Forment, on la pedra
es fa escuma del miracle per obra i gràcia
del seu valencianisme cisell embruixat, un
trosset de dit de les generoses mans del
nostre Bernat, figura en ell.
És una mica, amb prou faenes uns
centímetres. No obstant açò, l’ombra de
la cicrápea figura sembla omplir els murs
gòtics del Gran monestir. De bo de bo sentim
el sant orgull de saber que estem fets per
les mans de Déu, amb el fang de la nostra
terra hortolana i la sang d’aquell príncep
àrab, humil frare cistercenc, el primer i més
desconegut avui dels alcirenys.
51