totes les arts”. Es comença a parlar del concepte de l’art per l’art. La música es
considera la més romàntica pel seu grau d’abstracció, ja que no està lligada a
la materialitat com altres arts (pintura, escultura...), i per la gran capacitat de
transmetre i deixar captar l’expressivitat.
Els compositors també s’interessen per les altres arts (literatura o filosofia), i
destaca el paper de les dones que els donen la rèplica.
En el Romanticisme, s’esdevé una reforma radical del llenguatge musical per
expressar la subjectivitat, l’exaltació dels sentiments i la passió. La temàtica
musical es centra en l’expressió del jo íntim i en mons i temps llunyans (l’edat
mitjana, orient...).
S’utilitzen els temps extrems, el rubato, els canvis rítmics que prescindeixen del
compàs.
La melodia és l’element més important, adopta tota mena de caràcters i a
vegades s’inspira en temes populars.
El timbre s’enriqueix molt gràcies als avenços tècnics aplicats als instruments i
al gran desenvolupament de l’orquestra.
El concepte d’harmonia s’amplia moltíssim al servei de l’expressió.
Es crea una forma breu nova: el lied, que consisteix en la lliure elaboració
musical d’un poema per a solista vocal i piano. El lied és el reflex de la unió
entre poesia i melodia.
En la música instrumental, destaca la forma simfonia, que es va cultivar
transcendint totes les normes clàssiques (Mendelssohn, Shumann, Brahms,
Bruckner). I apareixen noves formes instrumentals com l’impromptu, el
divertiment, el nocturn o la fantasia. També, derivat de la simfonia, apareix el
poema simfònic amb un sol moviment i forma lliure que segueix un argument o
programa, no amb un esperit descriptiu, sinó suggeridor.
Berlioz estableix les bases de l’orquestra moderna i l’orquestració pren una
gran rellevància.
El piano, la veu i l’orquestra són els instruments romàntics predilectes per als
quals s’escriuen antigues i noves formes lligades a la literatura, ja sigui per
mitjà de la paraula o evocant elements poètics. Tots tres es presten al lluïment
virtuós dels intèrprets (virtuosisme).
Itàlia és el país pioner de l’òpera, que coneix la seva esplendor en aquesta
època.
Els principals compositors són els següents:
L.v. Beethoven, F. Schubert, H. Berlioz, F. Mendelssohn, R. Shumann, F.
Chopin, F. Listz, P. Txaikovski, C. Frank, C. Saint-Saëns i A. Bruckner.
Pel que fa als compositors d’òpera, els principals representants són:
G. Rossini, G. Donizetti, V. Bellini, G. Verdi, R. Wagner, G. Puccini i G. Bizet.
41