SEGLE XX
En parlar de la música del segle XX, cal notar que, en aquesta època, els estils
es multipliquen (impressionisme, expressionisme, futurisme, nova objectivitat,
descobriment del folklore...), se succeeixen de manera ràpida i, fins i tot,
esdevenen simultanis. Aquesta circumstància fa difícil situar un estil dins d’una
estètica concreta.
NEOCLASSICISME
1818-1939
El neoclassicisme va consistir en un retorn a la música clàssica, en especial a
la barroca. El punt de partida es marca el 1917 amb la Simfonia clàssica de
Serguei Prokófiev. El principal representant i compositor d’una gran influència
és Igor Stravinsky com també ho és Maurice Ravel. La música neoclàssica es
caracteritza per un desig d’objectivitat i concisió; les obres neoclàssiques
parteixen d’un model musical ja existent i se substitueixen les grans formes
musicals: simfonia o sonata clàssica per formes barroques més simples (suites,
tocates i concerti grossi).
DODECAFONISME
1874-1951 (primera meitat del segle XX)
La música dodecafònica neix a l’Escola de Viena, fundada per Arnold
Schönberg, Anton Webern i Alban Berg.
El dodecafonisme va ser obra d’Arnold Schönberg: “He descobert un sistema
que assegurarà a la música alemanya la primacia durant dos-cents anys més.”
La tècnica dodecafònica consisteix a utilitzar els dotze graus de l’escala
cromàtica sense cap relació jeràrquica entre ells. El compositor escull una sèrie
formada per dotze sons de l’escala cromàtica i ordenats d’una manera
determinada. Un cop escollits, aquests dotze sons han d’aparèixer sempre en
el mateix ordre; no obstant això, es pot trencar l’ordre aplicant els mètodes de
retrogradació (llegint-los al revés) i la inversió o el mirall (canviant el sentit dels
intervals).
L’Escola de Viena ha tingut molts seguidors a tots els països; per exemple,
Stravinsky va utilitzar aquesta tècnica en algunes obres.
43